L’Evolució de l’escultura a través de les tècniques i els estils: de Roma a Miquel Àngel. 2a Part

L’Evolució de l’escultura a través de les tècniques i els estils: de Roma a Miquel Àngel. 2a part. Per Imma Fontanals. Dj, 19/4/12.

Aquesta conferència enllaça amb l’anterior, essent complementària en tots sentits. Al principi de la conferència es fa un resum breu sobre els últims punts tractats a la conferència anterior.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà es dóna pas a l’Edat Mitjana, època on l’art és bàsicament religiós.

Roma. Històricament el seu període d’existència va del segle III aJC al V dJC. Ells van copiar l’art grec i el van millorar. Van crear tot l’art urbà, que no existia de la manera que ells van fer, ja que els grecs s’organitzaven dins la polis, però els romans creen un bast imperi que cal organitzar en tots sentits. Per ells l’urbanisme i les vies de comunicació eren molt importants.  Els grecs potencien el concepte de l’home ideal. Els romans potencien el concepte de l’home real.  Cada cop que es moria un personatge important es feia un retrat en cera perduda d’aquest i després s’esculpia. També es concebia a l’escultura com una eina de difusió politica. Així es difon el bust com eina política i escultòrica. Segons les eines que s’empraven (cardines, cisells, punxó, etc) es podien modelar les estàtues. Els grecs parlen dels déus als seus frisos. Els romans també creen els relleus històriats. Ells ho fan dels fets polítics i històrics. També amb ells neix el retrat eqüestre en bronze.

Però amb la caiguda de l’imperi Roma es destrueix una manera d’entedre l’art, la societat i la cultura, essent substituida progressivament per una altre concepció religiosa i cristiana.

Període Paleo-Cristià.  Va del segle IV al XII. Es caracterítza per la fusió de la fe cristiana amb la cultura romana, amb les seves tècniques artístiques i la seva forma de treballar. Cal pensar que inicialment la religió cristiana era perseguida com a pagana per l’imperi romà. Per tant, des d’una concepció clandestina, l’art cristià agafa els elements artístics romans i els dóna un concepte radicalment diferent, però mantenint la forma. Per tal de sobreviure, els cristians s’adapten a la tècnica romana. I l’assumeixen com a propia per anar-la canviant a través dels segles. L’art clandestí i perseguit dóna fruit peu a la figura del Bon Pastor, imatge pròpia romana, que té un sentit profund pels cristians. El Bon Pastor era Crist.  Una altre tipus d’art és l’aparició de sarcòfegs, on el fris i la seva temàtica canvia, essent imatges del nou i vell testament.  És el cas del sarcòfeg de Juno Basso. S.IV. Aquest fris és llegeix d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Amb aquest tipus d’art s’ha perdut la narració històrica dels romans, essent substituida per la història bìblica. Les escenes ja no lliguen cronològicament i són separades per signes arquitectònics. Són relleus alts, les figures encara toquen el terra, van vestits com homes, hi ha moviment, prespectiva i elements naturals. Es pot afirmar que encara és una art roma en la forma, però no en el tema.

Art romànic. Art eminentment cristià ja que a mesura que passa el temps es va distanciant del món jueu i el món clàsic, configurant un llenguatge artístic propi. Aquesta evolució fa que l’art cristià es barregi amb l’art local, generant un seguit important de caracteístiques regionals i locals. És un art teocentrista. Parteixen, des de la seva concepció religiosa, que els humans som pecadors i que sense Crist  no ens podem salvar. La seva identitat ho inunda tot. Déu és el centre del món i, per tant, de l’art. Sense Crist no ens podem salvar. La població no sap llegir, llavors les imatges cobren un protagonisme cabdal d’interpretació dels conceptes  i de la didàctica de la fe. Aquest art s’allunya del món natural i de l’home. S’interpreta tot des d’una concepció simbòlica i espiritual.  Per tant, el creient cal que es fixi en ho espiritual i simbòlic, en el que realment és important per a la seva redempció. És un art esquemàtic, simètric, per tal que el cristià no es fixi en la natura sinó en allò que és rellevant, el missatge cristià.

Durant aquest període l’art es manifesta en les esglésies. No hi ha art civil pràcticament.  Quan es comença a produir un augment del comerç, neix l’art gòtic, més lluminós i obert. Durant el Romànic, com que l’home no sap llegir, l’art ha de ser eminentment pedagogic.

On trobarem l’escultura? Doncs a las portalades de les esglésies, fetes en pedra. A l’interior d’aquestes també hi són, fetes en fusta, per als altars, retaules, imatges i frontals.  Però els capitells són, lògicament fets en pedra. Tot policromat.

A la portalada de l’Abadia de St.Piere de Moissac hi trobem els dotze apòstols, els quatre evangelistes en la seva forma tretamorfa (lleó, aguila, brau i un àngel alat), acompanyats dels vint-i-quatre vells de l’antiguitat. Tot l’espai està cobert de per simbols religiosos, rodes de foc, etc.

Si hi ha una potencialitat local que identifica l’art romànic, quin és l’element que les unifica? Doncs les perigrinacions als llocs sants. En el cas de la peninsula ibèrica és el camí de St. Jaume, que entra pels Pirineus, des de la Jonquera fins a Irun. Tots els peregrins difonen maneres de veure l’art i la seva simbologia, unificant un seguit de trets característics, tant en l’arquitectura com en l’escultura.

Magestat Batlló. S.XII. Policromia autèntica. Es pot observar que es manté la simetria i esquematisme, essent arcaic comparant-lo amb l’art romà. Al Romànic l’escultura està molt enganxada a la paret. Difícilment trobarem imatges exemptes. Al període Gòtic ja ho són més. Cal tenir present que durant el gòtic conviuen els dos arts, gòtic i romànic. L’estil més romànic perdura als monastirs i el gòtic apareix i es desenvolupa a les ciutat, a les catedrals. És un art més obert i lluminós.  En arquitectura la diferència entre un estil i l’altre es palesa en el tipus d’arquitectura i la construcció dels murs, essent groixuts o primes. Així s’inicia un període llarg de transició entre l’art Romànic cap al Gòtic.

Art Gòtic. L’art gòtic es caracteritza per la major obertura a la llum. Les seves catedrals creixen amunt gràcies a l’aparició de l’art botant i tenen una evolució creixent, deixant endarrere la simplicitat i simbolisme de l’arc romànic.

L’art del Reneixement. A Florencia se n’adonen que calia recuperar l’art i la cultura clàssica de grecs i romans. Els seus erudits estaven fascinats pel saber i l’art clàssic.  Comença així el reneixement d’un art perdut a partir del 1401. Itàlia és un mosaic de repúbliques  que rivalitzen  entre elles  a nivell econòmic, militar i culturalment. Aquest gran canvi s’inicia a la ciutat de Florència.

Personatge com Giotto inicien el pas de l’art gòtic al reneixentista. Un exemple clar i evident és el concurs public que es fa per la construcció de la porta del Baptisteri de la catedral de Florència. En aquesta gran basílica inicialment gòtica ja hi ha una porta gòtica dissenyada anteriorment, però els gremis volen fer-ne una de nova  per un altre lloc, la porta nord.  Ja existia la porta sud d’Andrea Pissano del 1330-38. Al concurs s’hi presenten tres artistes: Ghiberti, Brunelleschi i Giotto.  I tots tres han de fer una maqueta-projecte sobre el sacrifici d’Isaac pel seu pare, Abraham. El concurs està condicionat per la moda vigent. Guanya Ghiberti, ja que és més tradicional. Però Brunelleschi acaba construint la cúpula.  En aquesta nova forma d’esculpir es torna a utilizar la prespectiva. S’ha fet un pas evident en la recuperació de l’art clàssic.

Florència és la ciutat més important en l’ús del bronze i la cera perduda com a tècnica d’esculpir. Una tradició que es remonta a Roma, però que ells saben recuperar.

Dins d’aquesta ciutat surgeix un  gran artista Miquel Angello Buonarotti. Amb ell es recupera la màxima expressió en l’escultura i el moviment. Ell crea David, el símbol de Florència. David lluita contra Goliat. En aquells moments de la història d’Itàlia, Pissa era la gran ciutat amb que competia Florència. Per tant, la comparació amb David és plausible i simòlica. Li encarreguen a Donatello que faci una estàtua de David (1444-46). I ell fa el primer nu des de l’Època romana. El cristianisme regnant no ho havia concebut com a possible. És una escultura independent, amb un estil gòtic internacional. Un jove adolescent. Es dóna pas de nou a la figura del nu, en figura exempta.  Posteriorment Donattelo fa una estàtua eqüestre d’un cap de república, el Condatiere Gattamelata, any 1453. Verocchio  fa Il Colleoni el 1473. Generals eqüestes que recuperen la tradíció romana de Marc Aureli.

El 1501 apareix a Florència la figura de Miquel Angello. Com esculpia? Feia un diàleg amb la pedra. Pica la pedra, en viu, hi parla. Ell visualitza la figura que hi ha dins, la desembasta fent sortir l’esser oculta que hi ha dins. Era un home molt espiritual i volia impregnar la seva obra d’aquesta conciència. Com Plató, que busca l’ànima dins l’home, ell busca la figura amagada dins la pedra, busca l’ànima de la roca. Veia una pedra i ja sabia el que hi havia amagat a dins. Ell volia alliberar-lo de la materia bruta. A mida que es va fent gran, cada cop és més conscient d’aquesta vivència.

Ell fa en David en el moment precís abans de que llenci la pedra. Per tant, la posició del cos, la tensió dels muscles, la precisió de la mirada, el gest de la mà, tot, és intencionat i reproduix el moment abans d’aquest llençament precís i certer.

Com artista i persona cada cop és més exigent amb si mateix. Arriba un moment que deixa d’emprar el trepant, fent que esculpir sigui més difícil i moltes de les seves obres són iniciades i no acabades.

La conferència va començar a les 6, puntualment i va acabar a un quart de vuit.

 

 

 

 

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *