A l’ombra de les piràmides: la vida quotidiana a l’antic Egipte

Hem sentit i hem llegit molt sobre l’antic Egipte, aquella cultura que només semblava viure per el més enllà. Sabem moltes coses dels deus egipcis i dels faraons. Hem vist temples per els déus i tombes per els poderosos. És per això, que podem anticipar la satisfacció que ens produirà que un expert ens parli de la vida quotidiana de la gent de l’antic Egipte.

Aquest és un tema molt extens i variat. Però en aquesta conferència s’ha escollit  parlar de la vida a l’ombra de les piràmides, és a dir la vida quotidiana de la població en general.  Egipte és fruit del riu Nil. Herodot (484-420 aJC) ja ho parlava a la seva obra.

En aquesta fotografia aèria d’egipte es divisa una zona verda que ocupa el 4% d’un terrirori erm, de sorrals immensos.  El cabal del riu creix cada any entre 6 a 9 metres per sobre del seu nivell habitual, inundant les seves ribes i depositant uns llims altaments rics en nutrients. Aquesta inundació anual aporta terra fèrtil constantment  a la riba del riu.

1200 km de trejecte:  Nil Blanc (Uganda), Nil Blau (Etiòpia) i el Nil a Egipte.

Aquesta indundació dura tres mesos aproxiamadament durant el solstici d’estiu. Totes les propietats o parcel.les de terra són adobades intensament, però desdibuixades i la població ocupada per les aigües. Les grans obres civils es deurien fer durant aquests mesos en que la població agrària estava desocupada.

Egipte es deia antigament Kemet (terra negra-llims que ocupen les terres) i la crescuda del riu es deia Akhet. Els egipcis tenien tres estacions de quatre mesos cadascuna:

Tots aquests processos estacionals, climatològics, hidrics i geogràfics, eren controlats pels sacerdots. Se sabia que si la inundació era de 6 metros o menys, passarien gana perquè la collita seria escassa. Si era superior a 9 metres hi havia problemes perquè es destruien masses coses. Kom Anbo: Per repartir les collites hi havia un sistema de control de collites. El “nilometre” era un pou profund on la pujada de l’aigua indicava el que passaria.

L’organització del territori. Geogràficament tenim dos grans zones de divisió: El Baix Egipte, ric agràriament. I l’Alt Egipte,  extens i més sec, però igualment agrícola.  Origàriament eren dos regnes, amb una corona diferent per a cadascun. Però arriba un moment que els dos regnes s’ajunten, realitzant simbòlicament una fusió dels dos regnes amb els dos barrets o corones.  Des d’aquests moments el faraó s’anomena rei del Baix i Alt Egipte, Senyor de les dues terres, Rei del doble país. Era un país amb unes diferències naturals i geogràfiques evidents.

Tant l’Alt com el Baix Egipte estaven dividits en 20 pnomos o províncies cadascun.

El país també es dividia  en Est i Oest. L’Est era el domini del riu i dels vius. L’Oest era el domini de la sorra i dels morts. D’aquí de la importància de les necropolis, per ex. la Ghize.  Així neixen les mastabes i les piràmides com a monuments funeraris. Les mastabes eren edificis mortuoris de persones properes al faraó.  Tots aquests monuments tenien baixrelleus que i.lustraven la vida quotidiana de la gent.  De fet no hi ha dues tombes iguals, però tenien unes característiques decoratives similars.

Els embassaments i les seves conseqúències. L’any 1902 es construeix la primera presa. En aquests moments es comença a plantejar com salvar els monuments que serien inundats. Illa Elefantina: Temple de Filas. L’any 1970 s’acaba de construir la presa alta, la Gran Presa de 500 km de llargària. La seva construcció va significar salvar un seguit importants de monuments i temples: Abu Simbel, Temple de Filas, Temple de Debot, etc.

Per a més informació podeu consultar el lloc web de la